Els articles d'un erudit sempre són deliciosos, a banda que puguin ser esplèndids, lúcids, entretinguts i com sigui que se'ls vulgui adjectivar.
En el número 1292 de la revista El Temps, a la secció d'opinió anomenada "El temps que corre", pàgina 98, i que va a càrrec del professor Joan Francesc Mira, un altre assaig que pot presumir d'expressar els pensaments de molts de nosaltres i del qual enganxo un extracte minúscul que pot consultar-se al web de la revista que linko al títol.
Afortunadament pot gaudir-se l'article sencer a la versió en paper que no crec que costi gaire de trobar, ni que sigui demanant-la a l'editorial.
"Sobre pintors i museus
“Aquest art contemporani és compost d’una minoria de productes de consistència indubtable i d’unes infinites banalitats insubstancials: la diferència és que, ara, la insubstancialitat ocupa gairebé tot l’escenari, omple museus, consumeix una proporció desmesurada de diners públics, i així l’estafa massiva va entretenint el personal” Sic.I el que és més preocupant, sota el meu humil punt de vista, és la quantitat de persones que veuen el mateix que veig jo i que veuen molts altres, que pretenen fer-nos creure que veuen el mateix que veuen aquells qui mouen tots aquests interessos estètics. Tal vegada podríem fer un esforç i intentar de veure-hi, també.
Qui és que diu que la fe no existeix?
En el número 1292 de la revista El Temps, a la secció d'opinió anomenada "El temps que corre", pàgina 98, i que va a càrrec del professor Joan Francesc Mira, un altre assaig que pot presumir d'expressar els pensaments de molts de nosaltres i del qual enganxo un extracte minúscul que pot consultar-se al web de la revista que linko al títol.
Afortunadament pot gaudir-se l'article sencer a la versió en paper que no crec que costi gaire de trobar, ni que sigui demanant-la a l'editorial.
"Sobre pintors i museus
“Aquest art contemporani és compost d’una minoria de productes de consistència indubtable i d’unes infinites banalitats insubstancials: la diferència és que, ara, la insubstancialitat ocupa gairebé tot l’escenari, omple museus, consumeix una proporció desmesurada de diners públics, i així l’estafa massiva va entretenint el personal” Sic.
