diumenge, 14 de desembre del 2008
dilluns, 17 de novembre del 2008
He fet una entrada de pena
La entrada anterior a aquesta és una entrada penosa. No pel contingut, que em mola que t'hi cagues, més aviat per la forma i les formes, que estan treballades amb el puto cul.
En el meu descàrrec haig de dir que passades les nou del vespre acostumo a no servir ni per morir-me (que també deu requerir cert esforç) i que, què collons! tanta correcció per a què merda! si al final això és un ball d'estúpids on el més il.lustrat encara diria "unga, unga" en un dia coherent.
Potser a partir d'ara em dedico a escriure sense vel.leïtats pompeianes o fabrianes (ve d'en Pompeu Fabra pels ignorants).
He descobert, que m'ho passo millor tirant tal com raja i, he descobert també que la humilitat és una grandíssima virtut, no tant en un sentit judeocristià (aquest megamix mola molt i molt, a les universitats se sent fins i tot als wàters), sinó en un sentit més planer i mundà.
Tant que criticava jo els xaxipirulis i estava fent el mateix!! OOOOOH MAI GOT.
Com diuen els americans, que de sortir del no res en saben un pou, be yourself!! i la resta a prendre pel puto cul o com deia mon pare, un bon xaval amb molta mala sort, A TUMAR PEL CUL!!
En el meu descàrrec haig de dir que passades les nou del vespre acostumo a no servir ni per morir-me (que també deu requerir cert esforç) i que, què collons! tanta correcció per a què merda! si al final això és un ball d'estúpids on el més il.lustrat encara diria "unga, unga" en un dia coherent.
Potser a partir d'ara em dedico a escriure sense vel.leïtats pompeianes o fabrianes (ve d'en Pompeu Fabra pels ignorants).
He descobert, que m'ho passo millor tirant tal com raja i, he descobert també que la humilitat és una grandíssima virtut, no tant en un sentit judeocristià (aquest megamix mola molt i molt, a les universitats se sent fins i tot als wàters), sinó en un sentit més planer i mundà.
Tant que criticava jo els xaxipirulis i estava fent el mateix!! OOOOOH MAI GOT.
Com diuen els americans, que de sortir del no res en saben un pou, be yourself!! i la resta a prendre pel puto cul o com deia mon pare, un bon xaval amb molta mala sort, A TUMAR PEL CUL!!
Vaja, vaja...
Avui, bé, més aviat ahir, vaig tornar a adonar-me que la imbecilitat no és patrimoni d'uns quants, sinó de molts.
Haig de reconèixer que tinc un problema amb la gent que sols diu el que s'espera de tothom, que es venti de ser socialment sa, digui.
El debat era antropològicofestiu.
Quin paper podria tenir un antropòleg en una organització empresarial? Què seria el que hi podria aportar i quin sistema de nova interpretació de la necessitat personal i col.lectiva podria, aquesta persona equilibrada i benintencionada, produir?
En realitat, la resposta a aquestes dues preguntes és senzilla.
Per a la pregunta número 1; un antropòleg ha de ser un personatge distanciat del focus d'anàlisi, per tant, no involucrat i no ingerent, el que ens porta directament a dir que, un antropòleg inserit en una organització empresarial acabaria per ser com un psicòleg d'empresa, un sociòleg d'empresa i un paleta d'empresa; un personatge que ha de pagar factures o anar de putes i que, per tant, necessita un sou estable.
Per a la pregunta número 2; no hi podria aportar res que s'allunyés substancialment dels desitjos de l'amo. Així de senzill. No contractes pas un psicòleg perquè et digui què és el que pots millorar en referència a les relacions amb els teus subordinats per tal que produeixin més i perquè estiguin més satisfets i no et facin la pirul.la (això deu fer-ho algun al.lucinat fill de les escorrialles del jipisme dels 60, en tot cas), contractes un psicòleg perquè et digui qui dona el perfil de llepaculs que necessites perquè no vols gent que sigui contestatària, vols gent que tingui prou por i prou inseguretat com per que es pixi de gustet als pantalons cada cop que li passes pel davant; gent que acaba per creure que el teu projecte és el seu projecte encara que ni tant sols l'entengui; gent que t'agafarà el menjar del palmell de la mà i, si convé, se'l treurà de la boca per donar-te'l a tu complagut i poruc alhora.
Penso que encara som prou burros com per creure que la multinacional del moble de fireta (on per cert jo compro i els que diuen que no ho fan, també) que hi ha a Badalona i a l'Hospitalet, motiva el seu personal i el satisfà tant com pot perquè se sentin feliços i involucrats en una idea de negoci productiva per a tothom, quan això és fal.laç (si algú coneix un treballador de la dita empresa que li ho demani) o dirèctament mentida. O un altre cas ben conegut com la multinacional de menjar ràpid que, també tothom identifica, i que premia els seus treballadors amb incentius denigrants. Si, com dic, encara som prou burros...
Un antropòleg amb prou sentit comú (i prou diners) no crec que pugués, ni hores d'ara ni mai, influir en empreses o corporacions en cap sentit constructiu socialment. De la mateixa manera que tothom amb dos dits de front sap que la sociologia i l'estadística estan tant a prop que sols els separa el gran Auguste Compte. I que la psicologia és, en un sentit radical, una pseudociència que tendeix a crear persones dependents i porugues.
Ara bé, si hem de ser prèssecs sigue-m'ho del tot.
Arribarà un dia en el qual el món serà just; governat per homes i dones justos, preparats, equànims i altruïstes.
Arribarà un dia en el que tots puguem aconseguir viure del "cuentu", que és en realitat allà on mena la inèrcia de la naturalesa humana, a seure sota una figuera i pensar i pensar fins que t'agafa gana o picors a l'entrecuix o son o set i t'has d'aixecar, com feien els filòsofs antics que no havien de treballar per mantenir-se.
Arribarà aquest dia en el que tornarà a la raça humana el món promès, el paradís, i en el qual caurà el manà del cel i mentre aquest bon i sant dia no arriba, hem de fer el que toca fer; la pilota i rebaixar-nos a nosaltres mateixos per a poder ficar la llengua en algun cul que ens reporti, ni que sigui, un xic de reconeixement (generalment d'altres imbècils il.lusos com nosaltres) especialment, molt especialment d'aquells que no coneixem i que poden admirar el miratge que venem, el fum de les nostres pobres i tristes xemeneies.
Vaig tenir un profe de Geografia que de quatre frases que pronunciava, una era:
"És que jo, tot i que de pares immigrants andalusos, sóc de la vila de Gràcia".
And, thats all, folks!!
Haig de reconèixer que tinc un problema amb la gent que sols diu el que s'espera de tothom, que es venti de ser socialment sa, digui.
El debat era antropològicofestiu.
Quin paper podria tenir un antropòleg en una organització empresarial? Què seria el que hi podria aportar i quin sistema de nova interpretació de la necessitat personal i col.lectiva podria, aquesta persona equilibrada i benintencionada, produir?
En realitat, la resposta a aquestes dues preguntes és senzilla.
Per a la pregunta número 1; un antropòleg ha de ser un personatge distanciat del focus d'anàlisi, per tant, no involucrat i no ingerent, el que ens porta directament a dir que, un antropòleg inserit en una organització empresarial acabaria per ser com un psicòleg d'empresa, un sociòleg d'empresa i un paleta d'empresa; un personatge que ha de pagar factures o anar de putes i que, per tant, necessita un sou estable.
Per a la pregunta número 2; no hi podria aportar res que s'allunyés substancialment dels desitjos de l'amo. Així de senzill. No contractes pas un psicòleg perquè et digui què és el que pots millorar en referència a les relacions amb els teus subordinats per tal que produeixin més i perquè estiguin més satisfets i no et facin la pirul.la (això deu fer-ho algun al.lucinat fill de les escorrialles del jipisme dels 60, en tot cas), contractes un psicòleg perquè et digui qui dona el perfil de llepaculs que necessites perquè no vols gent que sigui contestatària, vols gent que tingui prou por i prou inseguretat com per que es pixi de gustet als pantalons cada cop que li passes pel davant; gent que acaba per creure que el teu projecte és el seu projecte encara que ni tant sols l'entengui; gent que t'agafarà el menjar del palmell de la mà i, si convé, se'l treurà de la boca per donar-te'l a tu complagut i poruc alhora.
Penso que encara som prou burros com per creure que la multinacional del moble de fireta (on per cert jo compro i els que diuen que no ho fan, també) que hi ha a Badalona i a l'Hospitalet, motiva el seu personal i el satisfà tant com pot perquè se sentin feliços i involucrats en una idea de negoci productiva per a tothom, quan això és fal.laç (si algú coneix un treballador de la dita empresa que li ho demani) o dirèctament mentida. O un altre cas ben conegut com la multinacional de menjar ràpid que, també tothom identifica, i que premia els seus treballadors amb incentius denigrants. Si, com dic, encara som prou burros...
Un antropòleg amb prou sentit comú (i prou diners) no crec que pugués, ni hores d'ara ni mai, influir en empreses o corporacions en cap sentit constructiu socialment. De la mateixa manera que tothom amb dos dits de front sap que la sociologia i l'estadística estan tant a prop que sols els separa el gran Auguste Compte. I que la psicologia és, en un sentit radical, una pseudociència que tendeix a crear persones dependents i porugues.
Ara bé, si hem de ser prèssecs sigue-m'ho del tot.
Arribarà un dia en el qual el món serà just; governat per homes i dones justos, preparats, equànims i altruïstes.
Arribarà un dia en el que tots puguem aconseguir viure del "cuentu", que és en realitat allà on mena la inèrcia de la naturalesa humana, a seure sota una figuera i pensar i pensar fins que t'agafa gana o picors a l'entrecuix o son o set i t'has d'aixecar, com feien els filòsofs antics que no havien de treballar per mantenir-se.
Arribarà aquest dia en el que tornarà a la raça humana el món promès, el paradís, i en el qual caurà el manà del cel i mentre aquest bon i sant dia no arriba, hem de fer el que toca fer; la pilota i rebaixar-nos a nosaltres mateixos per a poder ficar la llengua en algun cul que ens reporti, ni que sigui, un xic de reconeixement (generalment d'altres imbècils il.lusos com nosaltres) especialment, molt especialment d'aquells que no coneixem i que poden admirar el miratge que venem, el fum de les nostres pobres i tristes xemeneies.
Vaig tenir un profe de Geografia que de quatre frases que pronunciava, una era:
"És que jo, tot i que de pares immigrants andalusos, sóc de la vila de Gràcia".
And, thats all, folks!!
dissabte, 20 de setembre del 2008
I quin mal hi ha?
http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/7627047.stm
D'acord amb l'enllaç de més amunt (BBC NEWS), hi ha hagut aldarulls a Colònia perquè una gent d'extrema dreta volia fer tot un seguit d'actes posant de manifest la musulmanització d'Europa.
Resulta que una altra gent d'extrema esquerra, volia rebentar els actes per què consideren aquesta gent d'extrema dreta racistes i els qualifiquen de nazis.
No acabo de veure quin és el problema que a Europa, la nostra santa, vella i nostrada Europa, les diverses comunitats que la componen puguin gaudir amb llibertat dels seus trets característics, aquells que els són propis i amb els quals s'identifiquen.
Portem un fotimer de segles aguantant la construcció d'esglésies arreu perquè el context històric, social i cultural del continent ho demanava i ho mantenia, molt bé. Quina és la causa que ha de justificar que si el context canvia, no hagin de canviar les característiques socials i culturals del conjunt dels europeus?
Un musulmà que viu i treballa a Europa i, que fins i tot potser hi ha nascut, no és europeu? I si aquesta persona és europea perquè no ha de poder tenir una mesquita a la seva ciutat o al seu poble com té una església catòlica o protestant un català o un francès o un britànic?.
Perquè els jueus han de continuar tenint por a fer sinagogues, si com és sabut hi ha més jueus al nostre continent que no pas a l'Estat d'Israel?.
Francament, no entenc tanta por.
Si les persones no trobem com integrar la multiculturalitat del món , l'estem condemnant a l'extinció, perquè tot allò que no és compartir és partir.
Resulta que una altra gent d'extrema esquerra, volia rebentar els actes per què consideren aquesta gent d'extrema dreta racistes i els qualifiquen de nazis.
No acabo de veure quin és el problema que a Europa, la nostra santa, vella i nostrada Europa, les diverses comunitats que la componen puguin gaudir amb llibertat dels seus trets característics, aquells que els són propis i amb els quals s'identifiquen.
Portem un fotimer de segles aguantant la construcció d'esglésies arreu perquè el context històric, social i cultural del continent ho demanava i ho mantenia, molt bé. Quina és la causa que ha de justificar que si el context canvia, no hagin de canviar les característiques socials i culturals del conjunt dels europeus?
Un musulmà que viu i treballa a Europa i, que fins i tot potser hi ha nascut, no és europeu? I si aquesta persona és europea perquè no ha de poder tenir una mesquita a la seva ciutat o al seu poble com té una església catòlica o protestant un català o un francès o un britànic?.
Perquè els jueus han de continuar tenint por a fer sinagogues, si com és sabut hi ha més jueus al nostre continent que no pas a l'Estat d'Israel?.
Francament, no entenc tanta por.
Si les persones no trobem com integrar la multiculturalitat del món , l'estem condemnant a l'extinció, perquè tot allò que no és compartir és partir.
dimarts, 16 de setembre del 2008
divendres, 12 de setembre del 2008
Som una Nació. Volem Estat Propi!
Aquí la dreta espanyola i altres herbes hi deuen veure unes 200 persones.
Ja estem més a prop!
Delirium Tremens Espanyol
http://www.tribuna.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=87183&Itemid=51
Resulta que l'Estat espanyol desestima una consulta popular perquè els deu semblar que viola els drets de tots els espanyols.
Tot i que tots sabem que aquesta consulta proposada pel Lehendakari Ibarretxe era una forma d'aconseguir, a mig termini, que el poble basc pugues decidir la seva escissió de l'Estat, i sense ser jurista, entra dins qualsevol lògica política, per primitiva que sigui, que si pot decidir-se una cosa dubtosament necessària com entrar a l'OTAN per part dels ciutadans, també aquests mateixos ciutadans, ni que siguin una proporció auto-regulada estatutàriament, hauríen de poder decidir què volen per a ells mateixos.
La democràcia espanyola cada cop s'assembla més a la democràcia russa.
Si diuen que no hi ha por que el gruix del poble basc voti per majoria (ni que sigui simple) la seva escissió, perquè això no passarà, perquè no s'arrisquen a provar-ho?.
I pensar que hi ha gent a la que aconsegueixen vendre la moto?
Resulta que l'Estat espanyol desestima una consulta popular perquè els deu semblar que viola els drets de tots els espanyols.
Tot i que tots sabem que aquesta consulta proposada pel Lehendakari Ibarretxe era una forma d'aconseguir, a mig termini, que el poble basc pugues decidir la seva escissió de l'Estat, i sense ser jurista, entra dins qualsevol lògica política, per primitiva que sigui, que si pot decidir-se una cosa dubtosament necessària com entrar a l'OTAN per part dels ciutadans, també aquests mateixos ciutadans, ni que siguin una proporció auto-regulada estatutàriament, hauríen de poder decidir què volen per a ells mateixos.
La democràcia espanyola cada cop s'assembla més a la democràcia russa.
Si diuen que no hi ha por que el gruix del poble basc voti per majoria (ni que sigui simple) la seva escissió, perquè això no passarà, perquè no s'arrisquen a provar-ho?.
I pensar que hi ha gent a la que aconsegueixen vendre la moto?
dimecres, 10 de setembre del 2008
Ai, aquests reietons...
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2992025
Tot el que sigui llibertat d'expressió toca els collons. De fet és normal. A qui se li acut criticar una monarquia com la marroquina? Seria com criticar una monarquia com l'espanyola.
Institucions modernes que sols miren que els pobles dels quals depenen i als quals representen n'estiguin orgullosos, siguin quins siguin els pensaments de la gent que els nodreix.
A l'Àfrica igual que a Europa (que li demanin al Sr. Putin), totes les institucions dels estats, respecten escrupolosament els drets humans, els drets dels pobles, els drets individuals de les persones i, tota mena de drets encara que no sàpiguen ni que aquests existeixen. Clar que si!
Aquest blocaire deu estar pagant afrentes horroroses contra la institució que dóna entitat al seu país.
Espero que a més a més no sigui homosexual, perquè ja si que haurà begut oli completament...
Visca la democràcia!
Aquesta notícia l'he extret del portal Vilaweb (el qual està enllaçat més amunt). No pretenc violar cap dret d'imatge o semblant d'un mitjà de comunicació o d'un particular, per tant, si l'autor o el propietari de l'article i o la foto desitja que aquesta no es publiqui en aquest blog, li agrairé que m'ho comuniqui.
Institucions modernes que sols miren que els pobles dels quals depenen i als quals representen n'estiguin orgullosos, siguin quins siguin els pensaments de la gent que els nodreix.
A l'Àfrica igual que a Europa (que li demanin al Sr. Putin), totes les institucions dels estats, respecten escrupolosament els drets humans, els drets dels pobles, els drets individuals de les persones i, tota mena de drets encara que no sàpiguen ni que aquests existeixen. Clar que si!
Aquest blocaire deu estar pagant afrentes horroroses contra la institució que dóna entitat al seu país.
Espero que a més a més no sigui homosexual, perquè ja si que haurà begut oli completament...
Visca la democràcia!
Aquesta notícia l'he extret del portal Vilaweb (el qual està enllaçat més amunt). No pretenc violar cap dret d'imatge o semblant d'un mitjà de comunicació o d'un particular, per tant, si l'autor o el propietari de l'article i o la foto desitja que aquesta no es publiqui en aquest blog, li agrairé que m'ho comuniqui.
Què fort, encara que es veia venir...
http://www.directe.cat/punt-de-mira/coscubiela-fitxatge-estrella-de-joan-saura-per-icv-9109
Clar, es veia venir que aquest home buscava alguna cosa semblant.
Ara no sóc capaç de precisar on va ser ni quan, però en una manifestació, no sé ben bé per quina cosa (les inconcrecions són fruit de la memòria social), en Coscubiela va fer el següent:
Un/una periodista anava per prendre declaracions de les persones de l'encapçalament de la manifestació a la qual em refereixo, va anar atansant el micro als que aguantaven la pancarta (sempre els mateixos, com és lògic), i en el moment d'arribar a aquest "sindicalista", hi va haver una persona que es va posar una mica pel mig, tapant-li una part del cos, o potser de la cara i, el que va fer, sense cap mena de mirament, va ser apartar aquella persona amb un cop de colze i es va atansar ell mateix el micro a la boca. Va ser lamentable i al·lucinant i, va deixar clar el que alguns ja sabíem, que aquest personatge frisa per veure's als mitjans.
No tinc idea de com devia ser quan treballava, però els que coneixem el sindicalisme actual ens esgarrifem amb el que, aquests personatges, arriben a fer i a ser.
Una bona part dels sindicalistes que jo conec i, molt especialment que pertanyen a sindicats brutalment grans com CCOO o bé UGT, fan el que sigui necessari i repeteixo, el que sigui necessari, per a no perdre mai el lloc, per a afavorir tant com poden el patró i per a intentar fer pensar els seus afiliats que en ells està la salvació.
I quedi clar que jo he vist coses flipants. També he vist persones honrades que pertanyien a les mateixes organitzacions, però honestament, moltes menys; moltissímes menys...
Són la vergonya de la gent que entre el XIX i el XX van perdre-ho tot per defensar els drets dels treballadors/es.
Ara no sóc capaç de precisar on va ser ni quan, però en una manifestació, no sé ben bé per quina cosa (les inconcrecions són fruit de la memòria social), en Coscubiela va fer el següent:
Un/una periodista anava per prendre declaracions de les persones de l'encapçalament de la manifestació a la qual em refereixo, va anar atansant el micro als que aguantaven la pancarta (sempre els mateixos, com és lògic), i en el moment d'arribar a aquest "sindicalista", hi va haver una persona que es va posar una mica pel mig, tapant-li una part del cos, o potser de la cara i, el que va fer, sense cap mena de mirament, va ser apartar aquella persona amb un cop de colze i es va atansar ell mateix el micro a la boca. Va ser lamentable i al·lucinant i, va deixar clar el que alguns ja sabíem, que aquest personatge frisa per veure's als mitjans.
No tinc idea de com devia ser quan treballava, però els que coneixem el sindicalisme actual ens esgarrifem amb el que, aquests personatges, arriben a fer i a ser.
Una bona part dels sindicalistes que jo conec i, molt especialment que pertanyen a sindicats brutalment grans com CCOO o bé UGT, fan el que sigui necessari i repeteixo, el que sigui necessari, per a no perdre mai el lloc, per a afavorir tant com poden el patró i per a intentar fer pensar els seus afiliats que en ells està la salvació.
I quedi clar que jo he vist coses flipants. També he vist persones honrades que pertanyien a les mateixes organitzacions, però honestament, moltes menys; moltissímes menys...
Són la vergonya de la gent que entre el XIX i el XX van perdre-ho tot per defensar els drets dels treballadors/es.
Finalment comencem a anar endavant.
http://www.avui.cat/article/mon_politica/40448/lopez/tena/angel/colom/sadhereixen/la/manifestacio/la/diada/estat/propi.html
Potser així, des de totes bandes, podran començar a adonar-se que això no és un joc, que ja en tenim prou i, que a banda de raons sentimentals i històriques de pes, ara comencen a mostrar-se raons sociològiques importants i definitives.
Fa molt temps que ho dic i, finalment podem posar-nos en marxa amb cara i ulls, és la societat civil la que ha de reaccionar, no podem deixar les nostres dignitats en mans dels polítics, ells tots sols no poden servir-nos adequadament, han de saber que hi ha tot un gruix social que els suporta i que necessita que cadascun d'ells ens ofereixi el seu millor guiatge. Ells no són res sense la societat, és la seva raó objectiva per a existir.
Tinc la seguretat que ara ens comencem a enlairar.
Potser així, des de totes bandes, podran començar a adonar-se que això no és un joc, que ja en tenim prou i, que a banda de raons sentimentals i històriques de pes, ara comencen a mostrar-se raons sociològiques importants i definitives.
Fa molt temps que ho dic i, finalment podem posar-nos en marxa amb cara i ulls, és la societat civil la que ha de reaccionar, no podem deixar les nostres dignitats en mans dels polítics, ells tots sols no poden servir-nos adequadament, han de saber que hi ha tot un gruix social que els suporta i que necessita que cadascun d'ells ens ofereixi el seu millor guiatge. Ells no són res sense la societat, és la seva raó objectiva per a existir.
Tinc la seguretat que ara ens comencem a enlairar.
divendres, 22 d’agost del 2008
dilluns, 11 d’agost del 2008
Olimpíades i TVE
Normalment, els països tendeixen a destacar el que fan els seus atletes arreu, més encara en moments com el d'ara amb la conya marinera dels Jocs Olímpics de Beijing, això és indiscutible i, si es vol, fins i tot legítim.
Ara bé, parteixo de la base que, per mi, les Olimpíades no tenen cap mena d'esperit político-esportiu, ans, més aviat, tot el contrari, les veig com un "politburó" pervertit i anormal (vegi's tot el fotimer de medalles de la Xina a tres o quatre dies, de l'inici dels jocs), tot i així, cada quatre anys, m'agradava veure curses en pista, salts de perxa, gimnàstica rítmica, natació, etc. Absurd?, pot ser, però m'agradava.
Les Olimpíades de fa quatre anys, ja vaig notar que si volia seguir alguna competició, fos en directe o no, havia de ser de matinada o a hores intempestives, bé...En aquestes de 2008, abans d'ahir a les tantes de la matinada van passar bàsquet masculí (jugava Espanya) i handbol masculí (jugava Espanya); ahir bàsquet femení (jugava Espanya) i un llarguíssim resum de les heroïcitats de la jornada protagonitzades per Espanya i la Xina.
Bé, probablement és que no sóc capaç d'estar mirant la tele quan fan alguna cosa en la que no estiguin implicades ni Espanya ni la Xina, però aquest matí, mentre esmorzava en un bar, he girat el cap, i he vist un resum, que ja havia vist, d'una competició de judo, on la judoka era espanyola.
Si normalment aquests esdeveniments esportius estan ideològicament "venuts i comprats", aquest any és escandalós.
Fa un minut que s'ha acabat el partit de dobles en el qual també participava Espanya...
Brutal!!
Per cert, el web de la televisió pública de tots els espanyols, no funciona, està inoperativa per manteniment JAJAJAJA.
Les Olimpíades de fa quatre anys, ja vaig notar que si volia seguir alguna competició, fos en directe o no, havia de ser de matinada o a hores intempestives, bé...En aquestes de 2008, abans d'ahir a les tantes de la matinada van passar bàsquet masculí (jugava Espanya) i handbol masculí (jugava Espanya); ahir bàsquet femení (jugava Espanya) i un llarguíssim resum de les heroïcitats de la jornada protagonitzades per Espanya i la Xina.
Bé, probablement és que no sóc capaç d'estar mirant la tele quan fan alguna cosa en la que no estiguin implicades ni Espanya ni la Xina, però aquest matí, mentre esmorzava en un bar, he girat el cap, i he vist un resum, que ja havia vist, d'una competició de judo, on la judoka era espanyola.
Si normalment aquests esdeveniments esportius estan ideològicament "venuts i comprats", aquest any és escandalós.
Fa un minut que s'ha acabat el partit de dobles en el qual també participava Espanya...
Brutal!!
Per cert, el web de la televisió pública de tots els espanyols, no funciona, està inoperativa per manteniment JAJAJAJA.
dijous, 7 d’agost del 2008
dilluns, 30 de juny del 2008
Monogràfic de la setmana/es
Bé, finalment ha passat.
Deu fer ja ben be dues o tres hores que han guanyat la copa aquesta i, el cel vallesà encara espurneja.
Arribes a preguntar-te si això té solució i, el més trist és que pots donar-te resposta. Darrerament, vull dir en els darrers deu o quinze anys, la meva auto-resposta és gairebé sempre la mateixa, encara que tinc dies en els quals (com algunes persones amb malalties mentals) pateixo algun brot d'optimisme, però no m'espanta, perquè la realitat em torna amb tota la seva força a aquesta nostra Cisjordània europea.
Si pogués tirar de la meva meitat espanyola (que no puc), podria alegrar-me'n. Al cap i a la fi, la selecció espanyola hauria de venir a ser això, la selecció d'un país com un altre qualsevol; com hauria de ser el meu, un país com un altre qualsevol, no pas un territori colonitzat després de tres segles i, el que m'espanta més, que cada dia que passa ho està més, d'emmerdat en aquest fang de la colonització.
Com que la gent que coneixem la història sabem que això només té dos finals possibles, tenim meridianament clar, que o bé s'acaba de bon rotllo i amb moltes concessions, en plan "Commonwealth" o mal s'acaba amb un ball de bastons en el que tothom rebrà. En qualsevol dels dos casos, tenim una mala peça al teler, i tant que si...
Deu fer ja ben be dues o tres hores que han guanyat la copa aquesta i, el cel vallesà encara espurneja.
Arribes a preguntar-te si això té solució i, el més trist és que pots donar-te resposta. Darrerament, vull dir en els darrers deu o quinze anys, la meva auto-resposta és gairebé sempre la mateixa, encara que tinc dies en els quals (com algunes persones amb malalties mentals) pateixo algun brot d'optimisme, però no m'espanta, perquè la realitat em torna amb tota la seva força a aquesta nostra Cisjordània europea.
Si pogués tirar de la meva meitat espanyola (que no puc), podria alegrar-me'n. Al cap i a la fi, la selecció espanyola hauria de venir a ser això, la selecció d'un país com un altre qualsevol; com hauria de ser el meu, un país com un altre qualsevol, no pas un territori colonitzat després de tres segles i, el que m'espanta més, que cada dia que passa ho està més, d'emmerdat en aquest fang de la colonització.
Com que la gent que coneixem la història sabem que això només té dos finals possibles, tenim meridianament clar, que o bé s'acaba de bon rotllo i amb moltes concessions, en plan "Commonwealth" o mal s'acaba amb un ball de bastons en el que tothom rebrà. En qualsevol dels dos casos, tenim una mala peça al teler, i tant que si...
diumenge, 22 de juny del 2008
Vergonya!
La puta selecció espanyola de futbol ha guanyat el partit contra la selecció italiana, sembla ser.
A mi em seria ben igual si no fos que, des de casa meva, he hagut de sentir petards de celebració, gent cridant d'alegria i cotxes passant a tota pastilla, celebrant també el triomf amb els clàxons.
Em fa vergonya viure en un país en el que els que el sentim hi vivim "de prestat", on nosaltres som els rars, els desconsiderats i els amargats que volem segregar-nos, sense tenir en compte que pertanyem a la puta Espanya dels collons.
Per mi, tant de bo, tots els espanyols de cor marxessin i ens deixessin la terra a nosaltres, que la respectem i la sentim, no pas com ells que són invasors-assimiladors irrespectuosos i xulos de putes.
Cagum la puta que els va parir.
Jo hauria tingut una alegria que la selecció espanyola ensopegués, no perquè hi tingui res en contra, no, sinó més aviat perquè així em cobraria una petita part de la dignitat que, dia a dia, ens foten.
A mi em seria ben igual si no fos que, des de casa meva, he hagut de sentir petards de celebració, gent cridant d'alegria i cotxes passant a tota pastilla, celebrant també el triomf amb els clàxons.
Em fa vergonya viure en un país en el que els que el sentim hi vivim "de prestat", on nosaltres som els rars, els desconsiderats i els amargats que volem segregar-nos, sense tenir en compte que pertanyem a la puta Espanya dels collons.
Per mi, tant de bo, tots els espanyols de cor marxessin i ens deixessin la terra a nosaltres, que la respectem i la sentim, no pas com ells que són invasors-assimiladors irrespectuosos i xulos de putes.
Cagum la puta que els va parir.
Jo hauria tingut una alegria que la selecció espanyola ensopegués, no perquè hi tingui res en contra, no, sinó més aviat perquè així em cobraria una petita part de la dignitat que, dia a dia, ens foten.
divendres, 20 de juny del 2008
Selecció
He vist una notícia sobre la selecció de futbol espanyola. Tothom viu amb l'ai al cor sobre què faran aquesta vegada.
Una cadena de televisió socialista va engegar una campanya brutal per tal d'encoratjar la gent que donés suport a la "seva" selecció.
No sé què deu estar passant a Euskadi, a Galiza o a la Catalunya futbolera, a mi, personalment, aquesta selecció m'interessa el mateix que una merda, per tant gens. No em representen, no representen el meu país i, molt menys, representen cap valor d'unió, que és el que hauria de destil.lar una selecció de qualsevol nació.
No sé perquè fins i tot TV3 s'entesta a passar notícies sobre aquest tema. Bé, m'ho figuro. Som socialistes, som integradors i moderns.
Així no aconseguirem mai les nostres pròpies seleccions.
Una pena...
Una cadena de televisió socialista va engegar una campanya brutal per tal d'encoratjar la gent que donés suport a la "seva" selecció.
No sé què deu estar passant a Euskadi, a Galiza o a la Catalunya futbolera, a mi, personalment, aquesta selecció m'interessa el mateix que una merda, per tant gens. No em representen, no representen el meu país i, molt menys, representen cap valor d'unió, que és el que hauria de destil.lar una selecció de qualsevol nació.
No sé perquè fins i tot TV3 s'entesta a passar notícies sobre aquest tema. Bé, m'ho figuro. Som socialistes, som integradors i moderns.
Així no aconseguirem mai les nostres pròpies seleccions.
Una pena...
diumenge, 15 de juny del 2008
0
Contes
Aquesta nit, hem anat a sentir contar contes. Ha estat una experiència molt bonica, ni mística ni exòtica, bonica.
Una bona amiga hi ha actuat per cloure l'acte. Ha explicat un conte de Pere Calders, un dels nostres escriptors més retrobats al llarg de la transició bastarda que vàrem tenir i, per desgràcia, un dels que menys es llegeixen hores d'ara, que hem passat a un supersimpatisme cancerigen que dona veu als fills dels "herois" d'aquella transició, hi insisteixo, bastarda, que en el seu conjunt tenen molt poc ofici i menys genialitat.
Ho ha fet molt bé. I ara diré com diuen els pares dels seus fills: "no és per què sigui una bona amiga", no, o potser si, la qüestió és què ho ha fet molt bé. S'ho ha currat, hi ha posat moltes ganes i l'ofici que ha aprés; s'hi ha deixat l'estomac; ho ha viscut i n'hem gaudit. He sentit l'orgull que se sent quan algú molt proper se supera, i això és emocionant.
De la colla de contistes que s'hi han aplegat, en guardarem memòria de dos i d'una altre, que no és l'amiga sinó una altra que deu estar avesada a contar contes als infants de tant com ha demostrat que en sabia, però ho ha fet en aquell to en el que els nens es mostren receptius a les històries. Bona també.
Per descomptat, guardarem memòria de l'amiga, de com conta contes (en aquest cas un bon compte), i de la seva essència, sempre tan present en ella, com en les bones persones, que al cap de vall és el que ella és. Això, permeteu-me, és molt difícil de trobar en la gent, perquè tothom és molt bo dintre d'ell mateix, potser la millor persona que un coneix és un mateix, vull dir, però això, s'entén que és fruit de la por i d'un sentit crític minúscul. La amiga, però, és una bona persona, i se li veu.
En qualsevol cas, si no s'ha viscut l'experiència de veure i sentir contes sent adult contats per un altre adult, s'hauria de viure, s'hauria de sentir perquè és molt interessant.
Sols s'ha de tenir la ment oberta, clar que entenc que això costa...
Una bona amiga hi ha actuat per cloure l'acte. Ha explicat un conte de Pere Calders, un dels nostres escriptors més retrobats al llarg de la transició bastarda que vàrem tenir i, per desgràcia, un dels que menys es llegeixen hores d'ara, que hem passat a un supersimpatisme cancerigen que dona veu als fills dels "herois" d'aquella transició, hi insisteixo, bastarda, que en el seu conjunt tenen molt poc ofici i menys genialitat.
Ho ha fet molt bé. I ara diré com diuen els pares dels seus fills: "no és per què sigui una bona amiga", no, o potser si, la qüestió és què ho ha fet molt bé. S'ho ha currat, hi ha posat moltes ganes i l'ofici que ha aprés; s'hi ha deixat l'estomac; ho ha viscut i n'hem gaudit. He sentit l'orgull que se sent quan algú molt proper se supera, i això és emocionant.
De la colla de contistes que s'hi han aplegat, en guardarem memòria de dos i d'una altre, que no és l'amiga sinó una altra que deu estar avesada a contar contes als infants de tant com ha demostrat que en sabia, però ho ha fet en aquell to en el que els nens es mostren receptius a les històries. Bona també.
Per descomptat, guardarem memòria de l'amiga, de com conta contes (en aquest cas un bon compte), i de la seva essència, sempre tan present en ella, com en les bones persones, que al cap de vall és el que ella és. Això, permeteu-me, és molt difícil de trobar en la gent, perquè tothom és molt bo dintre d'ell mateix, potser la millor persona que un coneix és un mateix, vull dir, però això, s'entén que és fruit de la por i d'un sentit crític minúscul. La amiga, però, és una bona persona, i se li veu.
En qualsevol cas, si no s'ha viscut l'experiència de veure i sentir contes sent adult contats per un altre adult, s'hauria de viure, s'hauria de sentir perquè és molt interessant.
Sols s'ha de tenir la ment oberta, clar que entenc que això costa...
dissabte, 14 de juny del 2008
0
Articulistes
Avui, tot passejant per la meva ciutat, m'he creuat amb un personatge que havia llegit alguna vegada ja que es dedica (no sé pas si té cap altra feina, suposo que si) a escriure en una publicació setmanal, també té un bloc que pel meu gust és infecte i evidentment no el publicitaré. L'he conegut per la foto, una d'aquelles tipus carnet que diuen poc però que alguna cosa diuen.
L'he llegit en unes quantes ocasions, no perquè en tingui l'obligació, sinó perquè, de vegades, vull informar-me de quins són els punts de vista de les persones que aboquen opinions en mitjans que la gent consumeix.
La publicació en qüestió, és un pamflet que a còpia d'anys s'ha fet un lloc en el mercat local per raó, purament, d'oportunitat. Com que és dificultós donar detalls sense donar noms (que per altra banda és una cosa que no faré), sols diré que aquesta publicació és un exponent clar de què es pot aconseguir a còpia d'insistència i de recursos, especialment polítics.
En qualsevol cas, aquest articulista d'opinió al que em referia al començament, va en la línia d'aquesta publicació. És provocador, espanyolista al nostre país, pseudo lliberal i anti tot el que tingui sentit comú i, el que em sembla més impresentable, és un busca bregues tendenciós i poso un exemple: si s'esdevé que hi pugui haver una manifestació pro drets de les dones que volen avortar lliurement, ell mirarà de posicionar-se ben a prop dels corrents socials més immobilistes. Un altre: si fos el cas que el rei d'un país volgués abdicar i deixar que el poble proclamés la república, ell retornaria a Felip V i reivindicaria la figura del rei com a representant del seu poble. I encara un altre: si en un poble es declarés la república ell seria el seu més gran defensor.
El que vull dir, és el que ja he dit; que a aquest Sr. li passa com a molts altres Srs. i Sres., s'han adonat que no és més llest el qui més coneixements té, si no el qui més oportunisme pot manegar.
L'he reconegut de seguida de veure'l, però m'ha cridat l'atenció que ens hem encreuat les mirades en un pas de vianants (cosa molt freqüent, per altra banda), i s'ha fet el xulo, una mica rollo, "sap qui sóc, sóc important".
Recordo que he pensat: "mira, tal..." i tot seguit: "què baixet, sembla acomplexat".
L'he llegit en unes quantes ocasions, no perquè en tingui l'obligació, sinó perquè, de vegades, vull informar-me de quins són els punts de vista de les persones que aboquen opinions en mitjans que la gent consumeix.
La publicació en qüestió, és un pamflet que a còpia d'anys s'ha fet un lloc en el mercat local per raó, purament, d'oportunitat. Com que és dificultós donar detalls sense donar noms (que per altra banda és una cosa que no faré), sols diré que aquesta publicació és un exponent clar de què es pot aconseguir a còpia d'insistència i de recursos, especialment polítics.
En qualsevol cas, aquest articulista d'opinió al que em referia al començament, va en la línia d'aquesta publicació. És provocador, espanyolista al nostre país, pseudo lliberal i anti tot el que tingui sentit comú i, el que em sembla més impresentable, és un busca bregues tendenciós i poso un exemple: si s'esdevé que hi pugui haver una manifestació pro drets de les dones que volen avortar lliurement, ell mirarà de posicionar-se ben a prop dels corrents socials més immobilistes. Un altre: si fos el cas que el rei d'un país volgués abdicar i deixar que el poble proclamés la república, ell retornaria a Felip V i reivindicaria la figura del rei com a representant del seu poble. I encara un altre: si en un poble es declarés la república ell seria el seu més gran defensor.
El que vull dir, és el que ja he dit; que a aquest Sr. li passa com a molts altres Srs. i Sres., s'han adonat que no és més llest el qui més coneixements té, si no el qui més oportunisme pot manegar.
L'he reconegut de seguida de veure'l, però m'ha cridat l'atenció que ens hem encreuat les mirades en un pas de vianants (cosa molt freqüent, per altra banda), i s'ha fet el xulo, una mica rollo, "sap qui sóc, sóc important".
Recordo que he pensat: "mira, tal..." i tot seguit: "què baixet, sembla acomplexat".
0
Família
És ben veritat que la família és, en general, una porqueria que s'ha d'assumir. T'arribes a adonar que hi ha espais en la teva vida que són com esfínters afegits dels quals es desprenen algunes coses que poden arribar a fer fàstic.
Com a societat, encara mantenim tot un fotimer de tics tribals, que no acabo de saber si són bons o acaben per ser més perjudicials que un enciam cultivat en un camp de Txernòbil.
Tenim però, la sort de poder escollir les persones que hauran de formar part de la nostra família nuclear, aquella a la que estimarem, a la que protegirem amb tot el cor i per la que farem qualsevol cosa al llarg de la nostra vida adulta.
La putada és que, la majoria de nosaltres i, també durant bona part de la nostra vida adulta, haurem d'anar llastrats per personatges que van formar, també, una família en el passat, de la qual en som part i de la qual no ens podem desfer fins que no es vagi desintegrant ella, tota sola.
La família biològico-històrica, pot acabar per ser una autèntica desgràcia i, s'ha de tenir el centre molt ben estructurat per tal que no desfaci el que hom pugui estimar-se més.
Quan era adolescent, hagués donat alguna cosa per tenir una mare normal, bé si més no, el que jo entenia per normal; una persona centrada, que s'ocupa dels seus fills i de suportar la casa amb el seu esforç constant i no pas amb flipades que no duen enlloc, que té cura que els nens es dediquin a jugar i no pas a ser adults prematurs i que, de tant en tant, es mostra feliç de no tenir desgràcies, que busca una feina normal i no pensa que l'han de mantenir tota la vida i que s'oblida del passat per què el futur és més important.
Jo, com molta altra gent, no vaig tenir això. Ara me'n planyo per què tothom té dret a desfogar-se i per què la meva mare és, per mi, una tieta llunyana qualsevol i, per què ara, que no sóc adolescent però sóc ben jove encara, no vull acumular més rancúnia.
Per sort i per cap, he format el nucli vital que volia, la meva desgràcia històrica però, encara em persegueix i en moments d'estrès familiar (a tot arreu passen coses més tard o més d'hora), totes les misèries es posen a flor de pell.
En fi, esperem que aquest trànsit passi ràpid i que puguem tenir una mica de pau fins que es produeixi el proper daltabaix.
Com a societat, encara mantenim tot un fotimer de tics tribals, que no acabo de saber si són bons o acaben per ser més perjudicials que un enciam cultivat en un camp de Txernòbil.
Tenim però, la sort de poder escollir les persones que hauran de formar part de la nostra família nuclear, aquella a la que estimarem, a la que protegirem amb tot el cor i per la que farem qualsevol cosa al llarg de la nostra vida adulta.
La putada és que, la majoria de nosaltres i, també durant bona part de la nostra vida adulta, haurem d'anar llastrats per personatges que van formar, també, una família en el passat, de la qual en som part i de la qual no ens podem desfer fins que no es vagi desintegrant ella, tota sola.
La família biològico-històrica, pot acabar per ser una autèntica desgràcia i, s'ha de tenir el centre molt ben estructurat per tal que no desfaci el que hom pugui estimar-se més.
Quan era adolescent, hagués donat alguna cosa per tenir una mare normal, bé si més no, el que jo entenia per normal; una persona centrada, que s'ocupa dels seus fills i de suportar la casa amb el seu esforç constant i no pas amb flipades que no duen enlloc, que té cura que els nens es dediquin a jugar i no pas a ser adults prematurs i que, de tant en tant, es mostra feliç de no tenir desgràcies, que busca una feina normal i no pensa que l'han de mantenir tota la vida i que s'oblida del passat per què el futur és més important.
Jo, com molta altra gent, no vaig tenir això. Ara me'n planyo per què tothom té dret a desfogar-se i per què la meva mare és, per mi, una tieta llunyana qualsevol i, per què ara, que no sóc adolescent però sóc ben jove encara, no vull acumular més rancúnia.
Per sort i per cap, he format el nucli vital que volia, la meva desgràcia històrica però, encara em persegueix i en moments d'estrès familiar (a tot arreu passen coses més tard o més d'hora), totes les misèries es posen a flor de pell.
En fi, esperem que aquest trànsit passi ràpid i que puguem tenir una mica de pau fins que es produeixi el proper daltabaix.
dilluns, 26 de maig del 2008
0
Jo tinc...
Tinc una caseta a la falda de la muntanya, nova de trinca, de dos pisos amb golfes i amb jardí immens i, un aparcament en el que caben perfectament tres cotxes i dues motos (a banda de bicis i altres elements). Tenim dos cotxes, perquè tres en serien massa. Les muntanyes ens acaronen i en respirem l'aire pur que destil·len, ben aprop...des del seu ventre.
Tinc una bona feina. En un parell de mesos, s'ha produït un canvi en les estructures de comandament i m'han ascendit, com a conseqüència el meu sou també ha augmentat considerablement. Tinc una responsabilitat que m'agrada. Per acabar-ho d'adobar, acabo de guanyar un important premi amb la meva primera novel·la.
Tinc la vida que vull, bessonada i un altre en camí. Tinc la meva família, els meus amics, els meus gats i una vida que val la pena viure.
Desitjo el mateix a tothom. De tot cor.
Tinc una bona feina. En un parell de mesos, s'ha produït un canvi en les estructures de comandament i m'han ascendit, com a conseqüència el meu sou també ha augmentat considerablement. Tinc una responsabilitat que m'agrada. Per acabar-ho d'adobar, acabo de guanyar un important premi amb la meva primera novel·la.
Tinc la vida que vull, bessonada i un altre en camí. Tinc la meva família, els meus amics, els meus gats i una vida que val la pena viure.
Desitjo el mateix a tothom. De tot cor.
dimecres, 14 de maig del 2008
0
Quan la llengua és útil
Sembla ser, que és força cert, que quan una llengua mor, mor tota una cultura. La forma d'entendre el món és una i, determinada, en funció de múltiples factors; la llengua sol fer de connector entre multitud d'ells.
Ara farà vuit o nou mesos, que en un fòrum on la intervenció era d'obligat acompliment (perquè puntuava com a nota), havíem d'opinar sobre la pervivència de la nostra llengua i si era bo o no ho era d'aplicar als productes culturals mesures altament proteccionistes.
Uns pocs dels allí opinants (obligadament, repeteixo), vam fer les nostres aportacions en el sentit que si a una llengua com la nostra no se la "blinda" completament, amb la mena de societat que tenim on, segons alguns, mai no s'ha imposat el coneixement del castellà, quedaria reduïda a la categoria d'annecdota en un tres i no res, potser en menys de dues generacions.
La majoria dels opinants, però, gent supersimpàtica, superempàtica i supertot, apuntaven tímidament la opció de la tria personal. Apuntaven també, amb la mateixa timidesa, la idea que a Catalunya s'esmercen massa diners públics per sobre protegir la llengua, que no li cal.
Tanta timidesa però, de seguida es va veure amplificada i es va començar a evitar el tema masivament, procurant de no causar mala impressió al professor, per què recordem que les intervencions puntuaven.
Personalment, dubto molt que algú amb criteri (que per cert s'explica fatal i les seves classes són una tortura) que ha de mirar que la gent tingui eines per interpretar les seves particularitats i que, a més, és un profe de llengua, es fixi en la ideologia de cap dels seus alumnes, més aviat tendirà a valorar si adquireixen prou coneixements en base al que ell creu que els ha pogut aportar, crec.
Clar que, amb tota aquesta fauna i flora que circula pel nostre país i que de tant socialment perfectes són la prefiguració d'una constant manifestació NO A LA GUERRA, sense fons ni contingut, no podem esperar que els que si tenim ideals no ens desesperem de tant en tant.
En fi...
Per mi, tots una colla de ganduls i de lloros que saben xiular i dir coses com GUAPA! HOLA! LORO BONITO!
Ara farà vuit o nou mesos, que en un fòrum on la intervenció era d'obligat acompliment (perquè puntuava com a nota), havíem d'opinar sobre la pervivència de la nostra llengua i si era bo o no ho era d'aplicar als productes culturals mesures altament proteccionistes.
Uns pocs dels allí opinants (obligadament, repeteixo), vam fer les nostres aportacions en el sentit que si a una llengua com la nostra no se la "blinda" completament, amb la mena de societat que tenim on, segons alguns, mai no s'ha imposat el coneixement del castellà, quedaria reduïda a la categoria d'annecdota en un tres i no res, potser en menys de dues generacions.
La majoria dels opinants, però, gent supersimpàtica, superempàtica i supertot, apuntaven tímidament la opció de la tria personal. Apuntaven també, amb la mateixa timidesa, la idea que a Catalunya s'esmercen massa diners públics per sobre protegir la llengua, que no li cal.
Tanta timidesa però, de seguida es va veure amplificada i es va començar a evitar el tema masivament, procurant de no causar mala impressió al professor, per què recordem que les intervencions puntuaven.
Personalment, dubto molt que algú amb criteri (que per cert s'explica fatal i les seves classes són una tortura) que ha de mirar que la gent tingui eines per interpretar les seves particularitats i que, a més, és un profe de llengua, es fixi en la ideologia de cap dels seus alumnes, més aviat tendirà a valorar si adquireixen prou coneixements en base al que ell creu que els ha pogut aportar, crec.
Clar que, amb tota aquesta fauna i flora que circula pel nostre país i que de tant socialment perfectes són la prefiguració d'una constant manifestació NO A LA GUERRA, sense fons ni contingut, no podem esperar que els que si tenim ideals no ens desesperem de tant en tant.
En fi...
Per mi, tots una colla de ganduls i de lloros que saben xiular i dir coses com GUAPA! HOLA! LORO BONITO!
dijous, 27 de març del 2008
0
Cap a l'androginisme
Ja era hora coi!
http://www.advocate.com/exclusive_detail.asp?id=52947&page=1
Està molt bé que la societat comenci a veure que la qüestió del gènere és artificial, que només ens cal avançar mentalment una miqueta més (de fet, molt més) perquè els nostres cossos es modifiquin i donin lloc a un ésser únic i andrògin, que és com hauríem de ser.
Suposo que com aquest cas, n'hi deu haver més, però deixant de banda que aquesta pobra gent hores d'ara ja deu tenir la seva vida social prou amargada (i el que els vindrà, suposo), deu ser un somni fet realitat, a més d'una noticia meravellosa per tota aquella gent que no té temps per imbecilitats rollo: el que Déu ha creat amb cos de dona no pot esdevenir home perquè seria antinatural. Bé, si hem de fer cas d'aquesta mena d'idioteses, potser que ens fessim tots plegats testimonis de Jehovà, que com a mínim diuen que no poden fer-se transfusions ni coses semblants i pel que sembla, n'hi ha que ho acompleixen.
Visca la ciència. Visca aquesta llibertat que hem aconseguit de que si tenim un tumor ens el puguin treure i no haguem de resignar-nos a la voluntat divina.
M'agradaria molt que tota la gent que criticarà aquesta família, fos conseqüent amb el que diu que pensa i no es deixessin extirpar cap tumor, ni angines, ni arreglar un genoll malalt, ect...
http://www.advocate.com/exclusive_detail.asp?id=52947&page=1
Està molt bé que la societat comenci a veure que la qüestió del gènere és artificial, que només ens cal avançar mentalment una miqueta més (de fet, molt més) perquè els nostres cossos es modifiquin i donin lloc a un ésser únic i andrògin, que és com hauríem de ser.
Suposo que com aquest cas, n'hi deu haver més, però deixant de banda que aquesta pobra gent hores d'ara ja deu tenir la seva vida social prou amargada (i el que els vindrà, suposo), deu ser un somni fet realitat, a més d'una noticia meravellosa per tota aquella gent que no té temps per imbecilitats rollo: el que Déu ha creat amb cos de dona no pot esdevenir home perquè seria antinatural. Bé, si hem de fer cas d'aquesta mena d'idioteses, potser que ens fessim tots plegats testimonis de Jehovà, que com a mínim diuen que no poden fer-se transfusions ni coses semblants i pel que sembla, n'hi ha que ho acompleixen.
Visca la ciència. Visca aquesta llibertat que hem aconseguit de que si tenim un tumor ens el puguin treure i no haguem de resignar-nos a la voluntat divina.
M'agradaria molt que tota la gent que criticarà aquesta família, fos conseqüent amb el que diu que pensa i no es deixessin extirpar cap tumor, ni angines, ni arreglar un genoll malalt, ect...
dissabte, 22 de març del 2008
0
Hac Mor
Acabo de descobrir un autor collonut. Un autor d'aquells que n'hi hauria d'haver més.
En aquest món de gilipolles llepaculs que no són capaços de fer res més que allò que els garantirà les alabances d'uns o altres, he trobat una flama que pot mantenir viva la capacitat de crear, de veure i d'evolucionar.
Fa un poc que m'han ajudat a descobrir Carles Hac Mor, algú que pot (i dic pot perquè la majoria no poden) obrir més els ulls i mirar de veres. Emocionant, molt emocionant. A qui me l'ha revelat, li dec agraïment.
En lletres catalanes, des de Pedrolo que no llegia res d'igual. Tota resta de nens de papà, ben educats, ben menjats i ben situats, vanitats imbècils i tots els altres que no són res d'això, que demostrin que no són imbècils, mentrestant imbècils també.
http://www.xtec.es/~jducros/Carles%20Hac%20Mor.html
En aquest món de gilipolles llepaculs que no són capaços de fer res més que allò que els garantirà les alabances d'uns o altres, he trobat una flama que pot mantenir viva la capacitat de crear, de veure i d'evolucionar.
Fa un poc que m'han ajudat a descobrir Carles Hac Mor, algú que pot (i dic pot perquè la majoria no poden) obrir més els ulls i mirar de veres. Emocionant, molt emocionant. A qui me l'ha revelat, li dec agraïment.
En lletres catalanes, des de Pedrolo que no llegia res d'igual. Tota resta de nens de papà, ben educats, ben menjats i ben situats, vanitats imbècils i tots els altres que no són res d'això, que demostrin que no són imbècils, mentrestant imbècils també.
http://www.xtec.es/~jducros/Carles%20Hac%20Mor.html
La mar de mars
Caixes d'anxoves, suro, l'àvia, aquarel.letes del zoològic. Compte que hi serem quasi sols, al cingle, cap al tard! Clots, mots. I veient-ho tot rabent i roig, el cos, els grinyols de l'aram. Barrejar-ho amb paüra i fàstic als barris baixos! I es tracta que totes les identitats deturin ben bé les altures. Roqueta, didals, clau, vaguistes, marges enllà i en negra nit, avall a fons, a jóc ben forts amb l'enyor! Uf! I et fot fora, lluny de l'assalt de l'obelisc del poetam de sota el llit.
Carles Hac Mor
dimarts, 11 de març del 2008
0
Fiqueu-vos en les vostres putes misèries i deixeu els altres viure en pau
En aquest enllaç:
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080311/
53444296954.html
es pot llegir una entrevista que, a aquestes alçades del tema, posa els pèls de punta.
Per quina puta merda de mística, ningú es creu amb dret de dir a algú altre qui ha de ser i com ha de ser?, pregunto.
Quin misteri té que algú vulgui viure d'acord amb allò que sent o que creu?
En aquest altre enllaç:
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/24413/vatica/amplia
/la/llista/pecats/capitals.html
també es pot llegir quina mena de personal pot decidir quan una cosa està bé o està malament, quan s'ha d'emetre un judici i quan s'ha d'estigmatitzar. Ara bé, que la justícia que ells mateixos postulen, i el que és millor, en els seus termes, no els arribi mai a casa seva.
Si no és per això, doncs perquè tanta subnormalitat?:
http://www.fides.org/aree/news/newsdet.php?
idnews=13050&lan=spa
Això si és anormalitat, això..., i no pas que cadascú decideixi amb llibertat i consciència què vol fer de si mateix sense tocar la pera a ningú altre.
Sembla mentida que en ple segle XXI, encara hi hagi qui s'hagi d'excusar per ser com sigui que és, sembla realment una paranòia de la "dimensió desconeguda".
Si en Paco i quatre malalts més aixecassen el cap, ara estarien cofois i podrien treballar per les ràdios i les teles i els periòdics dient pestes i preparant conspiracions contra els judeomassònics i els lobbyes gais i tota la pesca. I pensar que el descobriment de la paranoia com a malaltia mental és relativament recent...
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080311/
53444296954.html
es pot llegir una entrevista que, a aquestes alçades del tema, posa els pèls de punta.
Per quina puta merda de mística, ningú es creu amb dret de dir a algú altre qui ha de ser i com ha de ser?, pregunto.
Quin misteri té que algú vulgui viure d'acord amb allò que sent o que creu?
En aquest altre enllaç:
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/24413/vatica/amplia
/la/llista/pecats/capitals.html
també es pot llegir quina mena de personal pot decidir quan una cosa està bé o està malament, quan s'ha d'emetre un judici i quan s'ha d'estigmatitzar. Ara bé, que la justícia que ells mateixos postulen, i el que és millor, en els seus termes, no els arribi mai a casa seva.
Si no és per això, doncs perquè tanta subnormalitat?:
http://www.fides.org/aree/news/newsdet.php?
idnews=13050&lan=spa
Això si és anormalitat, això..., i no pas que cadascú decideixi amb llibertat i consciència què vol fer de si mateix sense tocar la pera a ningú altre.
Sembla mentida que en ple segle XXI, encara hi hagi qui s'hagi d'excusar per ser com sigui que és, sembla realment una paranòia de la "dimensió desconeguda".
Si en Paco i quatre malalts més aixecassen el cap, ara estarien cofois i podrien treballar per les ràdios i les teles i els periòdics dient pestes i preparant conspiracions contra els judeomassònics i els lobbyes gais i tota la pesca. I pensar que el descobriment de la paranoia com a malaltia mental és relativament recent...
0
Amb les puntes de les orelles blanques de pintura de paret
I és que, tinc la sort de tenir orelles i de tenir pintura de paret. Ni que jo fos un gat, en seguiria tenint d'orelles, ara bé, no tots els gats tenen pintura de paret.
Molta més pintura i molta menys paret. Parets, parets, pintura blanca de parets. Vull tallar-me els cabells, estampar una cadira contra la tele i alliberar l'instint de viure amb l'aire al clatell.
A prendre pel cul tot el que no vull veure i haig de mirar. A prendre pel cul sense exclamació, sols fora...
Molta més pintura i molta menys paret. Parets, parets, pintura blanca de parets. Vull tallar-me els cabells, estampar una cadira contra la tele i alliberar l'instint de viure amb l'aire al clatell.
A prendre pel cul tot el que no vull veure i haig de mirar. A prendre pel cul sense exclamació, sols fora...
dimarts, 4 de març del 2008
0
Església
Un dia d'aquests que tingui temps i ganes, ompliré el formulari i l'entregaré, em faré apòstata; llavors continuaré la meva vida i esperaré pacientment la resolució que em comuniqui que ja no pertanyo a la secta catòlica i, molt probablement, faré una petita festa, ni que sigui d'aigua amb gas...
S'hauria de demanar a la gent si vol o no vol, i no obligar-la a passar per un adreçador que no serveix per a res i que representa un llast difícil, molt difícil que omple de culpa i de porqueria, fins el punt que t'arribes a demanar coses relacionades amb el càstig, el perdó, el mereixement, la redempció i tota aquesta mena de subnormalitats que sols caben en les ments malaltes o en les mínimament educades.
Potser una mica més d'humilitat i de caritat ben enteses, evitarien tant desastre i tanta vergonya.
Ara que, ha de ser de puta mare lluir abillaments que deuen pesar dos o tres quilos en or; tenir tant de poder que els pobres d'esperit s'agenollin al teu pas i poder presumir, no ja de ser el delegat d'un govern en algun lloc de porái, si no de ser el delegat d'un Sant en el món els mortals. La crême de la crême...
S'hauria de demanar a la gent si vol o no vol, i no obligar-la a passar per un adreçador que no serveix per a res i que representa un llast difícil, molt difícil que omple de culpa i de porqueria, fins el punt que t'arribes a demanar coses relacionades amb el càstig, el perdó, el mereixement, la redempció i tota aquesta mena de subnormalitats que sols caben en les ments malaltes o en les mínimament educades.
Potser una mica més d'humilitat i de caritat ben enteses, evitarien tant desastre i tanta vergonya.
Ara que, ha de ser de puta mare lluir abillaments que deuen pesar dos o tres quilos en or; tenir tant de poder que els pobres d'esperit s'agenollin al teu pas i poder presumir, no ja de ser el delegat d'un govern en algun lloc de porái, si no de ser el delegat d'un Sant en el món els mortals. La crême de la crême...
diumenge, 2 de març del 2008
0
Picasso
Gràcies al professor Campàs (al que molt probablement acabaré criticant amb el temps), acabo d'entendre a Picasso i el seu cubisme.
Les senyoretes d'Avinyó
P. Picasso, 1907
El tema és que m'he adonat que la seva obra m'agradava, però em molestava el personatge. Feliçment, m'he desfet d'aquesta meva misèria del judici abans de la coneixença o sense ella, cosa que no pot dir tothom. Això si, no penso llepar el cul a en Campàs, que sembla una persona feliç (i per desgràcia no se'n troben gaires) ni penso exagerar el meu renovat gust pel pintor. Una cosa és que jo hagi trobat una nova perspectiva en la meva ignorància i una altra de ben diferent és que vagi xulejant que en sé molt, que és el que fa la majoria.
Prenc una paraula d'aquí, una d'allí, un concepte, una idea (tot això generalment d'altri), ho amaneixo amb uns tocs d'expressions meves i molta palla insignificant i, taxannn! apareix de mi tota una teoria reeixida que sembla que és meva i que només és un poti-poti que no puc ni defensar coherentment; això és ben bé el que sol fer tothom que es preciï com a triomfador social, si més no de cara als imbècils.
Les senyoretes d'Avinyó
P. Picasso, 1907
Prenc una paraula d'aquí, una d'allí, un concepte, una idea (tot això generalment d'altri), ho amaneixo amb uns tocs d'expressions meves i molta palla insignificant i, taxannn! apareix de mi tota una teoria reeixida que sembla que és meva i que només és un poti-poti que no puc ni defensar coherentment; això és ben bé el que sol fer tothom que es preciï com a triomfador social, si més no de cara als imbècils.
0
Caçadors
Diu que els caçadors van fer una mani ahir a la capital del món civilitzat, a Madrid.
Per una banda, trobo que està molt bé que es manifestin car volen mantenir l'equilibri ecològic de camps i maresmes, a més de ser útils a la societat també en el sentit que ajuden a que les bèsties (animals inconscients que volen amargar-nos l'existència), no se'ns posin davant el cotxe i ens facin matar-nos; bona gent!.
Per altra banda, penso que està molt bé que la caça es mantingui. Ara, jo ho veig així: es podrien fer partides de caçadors que cacessin altres caçadors que també duguessin armes, trobo que seria molt més divertit i tothom podria gaudir del seu dret paleolític de perseguir i donar mort a un altre animal, això sí, en les mateixes condicions d'igualtat.
D'aquesta manera podríem garantir també l'equilibri ecològic de camps i maresmes i evitaríem que algunes bèsties se'ns posessin davant el cotxe i ens fessin matar-nos.
Em sembla que la solució és justa.
Per una banda, trobo que està molt bé que es manifestin car volen mantenir l'equilibri ecològic de camps i maresmes, a més de ser útils a la societat també en el sentit que ajuden a que les bèsties (animals inconscients que volen amargar-nos l'existència), no se'ns posin davant el cotxe i ens facin matar-nos; bona gent!.
Per altra banda, penso que està molt bé que la caça es mantingui. Ara, jo ho veig així: es podrien fer partides de caçadors que cacessin altres caçadors que també duguessin armes, trobo que seria molt més divertit i tothom podria gaudir del seu dret paleolític de perseguir i donar mort a un altre animal, això sí, en les mateixes condicions d'igualtat.
D'aquesta manera podríem garantir també l'equilibri ecològic de camps i maresmes i evitaríem que algunes bèsties se'ns posessin davant el cotxe i ens fessin matar-nos.
Em sembla que la solució és justa.
divendres, 29 de febrer del 2008
0
Blocat
M'agrada Blocat, m'agrada força, però no és operatiu.
És lent, si tens una incidència no et contesten i, en general, funciona malament. Sempre he trobat, però, que és un projecte molt bonic. Això els disculpa, això i que és una comunitat de gent voluntària, crec.
Tot el que es faci per la llengua en extinció d'aquest país està bé.
M'agradaria que funcionés bé.
És lent, si tens una incidència no et contesten i, en general, funciona malament. Sempre he trobat, però, que és un projecte molt bonic. Això els disculpa, això i que és una comunitat de gent voluntària, crec.
Tot el que es faci per la llengua en extinció d'aquest país està bé.
M'agradaria que funcionés bé.
0
La mala baba. Patrimoni de tots!
Tinc un amic que podria dir que la gent s'imbezilitza a mesura que creix i assoleix, això mateix ho puc dir jo també. Encara que, ni ell ho ha dit, ni jo ho diré en aquests termes, entre altres coses perquè crec que hi ha gent predisposada a la imbecilitat genèticament i altra que posa els seus gens futurs al servei d'aquesta mena d'ens que fa una mica més desagradables les relacions humanes, que dificulta l'evolució de l'espècie i que, fins i tot, te la culpa de que encara ens mirem en miralls trencats.
Cert, crec que la gent a la que em refereixo, es torna més imbècil a mesura que va trobant el seu lloc a la vida i va estant més a prop de la mort.
Fa temps, vaig sentir a dir que la pèrdua de la infantesa és un desastre de proporcions incalculables, francament, vaig pensar que aquell qui ho deia era un immadur i un inconscient. Ara ho subscric.
Amb el temps i les hòsties, m'he adonat que mentre un creix té un pensament al cap que és fer-se gran per poder fer coses que molen i que et trauran de l'esclavatge de ser petit i dominat i, que quan ja s'ha crescut suficient per adonar-se que arribarà un moment, no pas tan llunyà, en el que la inèrcia de la gravetat et farà tirar avall, es busca poder figurar i deixar petjada i si això no fos prou, la majoria ho fa amb força mala baba.
Ser políticament correcte i dir el que cal dir, no molestar, no ferir, no trencar la convivència aquesta que ens fa esclaus d'una porqueria de vida que, al final, gairebé quasi no valdria la pena ni viure-la si no fos perquè hi ha quatre cors fatals que empenyen a voler ser millor, a voler no trair-se a un mateix.
Complicat tot plegat, tan senzill com podria ser.
Cert, crec que la gent a la que em refereixo, es torna més imbècil a mesura que va trobant el seu lloc a la vida i va estant més a prop de la mort.
Fa temps, vaig sentir a dir que la pèrdua de la infantesa és un desastre de proporcions incalculables, francament, vaig pensar que aquell qui ho deia era un immadur i un inconscient. Ara ho subscric.
Amb el temps i les hòsties, m'he adonat que mentre un creix té un pensament al cap que és fer-se gran per poder fer coses que molen i que et trauran de l'esclavatge de ser petit i dominat i, que quan ja s'ha crescut suficient per adonar-se que arribarà un moment, no pas tan llunyà, en el que la inèrcia de la gravetat et farà tirar avall, es busca poder figurar i deixar petjada i si això no fos prou, la majoria ho fa amb força mala baba.
Ser políticament correcte i dir el que cal dir, no molestar, no ferir, no trencar la convivència aquesta que ens fa esclaus d'una porqueria de vida que, al final, gairebé quasi no valdria la pena ni viure-la si no fos perquè hi ha quatre cors fatals que empenyen a voler ser millor, a voler no trair-se a un mateix.
Complicat tot plegat, tan senzill com podria ser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
