La mala baba. Patrimoni de tots!

Tinc un amic que podria dir que la gent s'imbezilitza a mesura que creix i assoleix, això mateix ho puc dir jo també. Encara que, ni ell ho ha dit, ni jo ho diré en aquests termes, entre altres coses perquè crec que hi ha gent predisposada a la imbecilitat genèticament i altra que posa els seus gens futurs al servei d'aquesta mena d'ens que fa una mica més desagradables les relacions humanes, que dificulta l'evolució de l'espècie i que, fins i tot, te la culpa de que encara ens mirem en miralls trencats.
Cert, crec que la gent a la que em refereixo, es torna més imbècil a mesura que va trobant el seu lloc a la vida i va estant més a prop de la mort.
Fa temps, vaig sentir a dir que la pèrdua de la infantesa és un desastre de proporcions incalculables, francament, vaig pensar que aquell qui ho deia era un immadur i un inconscient. Ara ho subscric.
Amb el temps i les hòsties, m'he adonat que mentre un creix té un pensament al cap que és fer-se gran per poder fer coses que molen i que et trauran de l'esclavatge de ser petit i dominat i, que quan ja s'ha crescut suficient per adonar-se que arribarà un moment, no pas tan llunyà, en el que la inèrcia de la gravetat et farà tirar avall, es busca poder figurar i deixar petjada i si això no fos prou, la majoria ho fa amb força mala baba.
Ser políticament correcte i dir el que cal dir, no molestar, no ferir, no trencar la convivència aquesta que ens fa esclaus d'una porqueria de vida que, al final, gairebé quasi no valdria la pena ni viure-la si no fos perquè hi ha quatre cors fatals que empenyen a voler ser millor, a voler no trair-se a un mateix.
Complicat tot plegat, tan senzill com podria ser.