Picasso

Gràcies al professor Campàs (al que molt probablement acabaré criticant amb el temps), acabo d'entendre a Picasso i el seu cubisme.

Les senyoretes d'Avinyó
P. Picasso, 1907

El tema és que m'he adonat que la seva obra m'agradava, però em molestava el personatge. Feliçment, m'he desfet d'aquesta meva misèria del judici abans de la coneixença o sense ella, cosa que no pot dir tothom. Això si, no penso llepar el cul a en Campàs, que sembla una persona feliç (i per desgràcia no se'n troben gaires) ni penso exagerar el meu renovat gust pel pintor. Una cosa és que jo hagi trobat una nova perspectiva en la meva ignorància i una altra de ben diferent és que vagi xulejant que en sé molt, que és el que fa la majoria.
Prenc una paraula d'aquí, una d'allí, un concepte, una idea (tot això generalment d'altri), ho amaneixo amb uns tocs d'expressions meves i molta palla insignificant i, taxannn! apareix de mi tota una teoria reeixida que sembla que és meva i que només és un poti-poti que no puc ni defensar coherentment; això és ben bé el que sol fer tothom que es preciï com a triomfador social, si més no de cara als imbècils.