Família

És ben veritat que la família és, en general, una porqueria que s'ha d'assumir. T'arribes a adonar que hi ha espais en la teva vida que són com esfínters afegits dels quals es desprenen algunes coses que poden arribar a fer fàstic.
Com a societat, encara mantenim tot un fotimer de tics tribals, que no acabo de saber si són bons o acaben per ser més perjudicials que un enciam cultivat en un camp de Txernòbil.
Tenim però, la sort de poder escollir les persones que hauran de formar part de la nostra família nuclear, aquella a la que estimarem, a la que protegirem amb tot el cor i per la que farem qualsevol cosa al llarg de la nostra vida adulta.
La putada és que, la majoria de nosaltres i, també durant bona part de la nostra vida adulta, haurem d'anar llastrats per personatges que van formar, també, una família en el passat, de la qual en som part i de la qual no ens podem desfer fins que no es vagi desintegrant ella, tota sola.
La família biològico-històrica, pot acabar per ser una autèntica desgràcia i, s'ha de tenir el centre molt ben estructurat per tal que no desfaci el que hom pugui estimar-se més.
Quan era adolescent, hagués donat alguna cosa per tenir una mare normal, bé si més no, el que jo entenia per normal; una persona centrada, que s'ocupa dels seus fills i de suportar la casa amb el seu esforç constant i no pas amb flipades que no duen enlloc, que té cura que els nens es dediquin a jugar i no pas a ser adults prematurs i que, de tant en tant, es mostra feliç de no tenir desgràcies, que busca una feina normal i no pensa que l'han de mantenir tota la vida i que s'oblida del passat per què el futur és més important.
Jo, com molta altra gent, no vaig tenir això. Ara me'n planyo per què tothom té dret a desfogar-se i per què la meva mare és, per mi, una tieta llunyana qualsevol i, per què ara, que no sóc adolescent però sóc ben jove encara, no vull acumular més rancúnia.
Per sort i per cap, he format el nucli vital que volia, la meva desgràcia històrica però, encara em persegueix i en moments d'estrès familiar (a tot arreu passen coses més tard o més d'hora), totes les misèries es posen a flor de pell.
En fi, esperem que aquest trànsit passi ràpid i que puguem tenir una mica de pau fins que es produeixi el proper daltabaix.